El Viajero

II

He andado muchos caminos,

he abierto muchas veredas;

he navegado en cien mares

y atracado en cien riberas.

En todas partes he visto

caravanas de tristeza,

soberbios y melancólicos

borrachos de sombra negra,

y pedantones al paño

que miran, callan y piensan

que saben, porque no beben

el vino de las tabernas.

Mala gente que camina

y va apestando la tierra...

Y en todas partes he visto

gente que danzan o juegan,

cuando pueden, y laboran

sus cuatro palmos de tierra.

Nunca, si llegan a un sitio,

preguntan adónde llegan.

Cuando caminan, cabalgan

a lomos de mula vieja,

y no conocen la prisa

ni aún en los días de fiesta.

Donde hay vino, beben vino;

donde no hay vino agua fresca.

Son buenas gentes que viven,

laboran, pasan y sueñan,

y en un día como tantos

descansan bajo la tierra.

Antonio Machado. Soledades

Lluita canària

Després d'uns anys de poc contacte amb aquesta terra valenciana el que estic veient no m'agrada. Ha canviat la gent o he canviat jo? El fet és que ja no em sento tan bé a aquestes terres com solia quan venia a passar breus temporades. Suposo que aquell valencianisme estrany i federalista s'ha acabat. Si estava Al Tall, Monle a la ràdio, Paco Nadal retransmetia el futbol a Canal 9 (ara es veu que no hi ha diners) i parlavem de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor.

Suposo que -com a la resta d'Espanya- recordar els principis del president Azaña i la seua Velada en Benicarló no interessa a ningú. Ens hem de quedar amb la imatge bucòlica dels quadres de Sorolla (sóc el únic a qui no li agrada aquest pintor?) i de les Cañas y Barro de Blasco.

En fi, avui volia parlar de cultura canària.( Sí, d'aquelles illes situades front a les costes saharauis que els espanyols van conquerir entre el segle XV i XVI.) I especialment de la lluita.

La lluita canària és , junt a el silvo gomero, un dels elements culturals que els canaris van heretar dels pobles aborígens i, per tant,una genuïna representació de la cultura canària.

Es caracteritza per la "noblesa" dels lluitadors i té com a finalitat bàsica el desequilibri del contrari fins que toqui el terra amb qualsevol part del cos que no sigui la planta del peu.

No estan permeses claus, estrangulacions, cops etc...

La roba de lluita està formada per una camisa llarga que ha de permetre el "agarre" del oponent i uns pantalons llargs (mínim fins als genolls ) arromangats fins a les cuixes.

Els lluitadors es saluden i es col·loquen l'un enfront de l'altre. La mà esquerra al camal del pantaló del oponent, el cos cap endavant i el cap inclinat lleugerament a la dreta del contrincant. A partir d'ahí es practiquen una sèrie de tàctiques o manyes per fer caure l'altre.

El que cau dos cops de tres queda eliminat. Guanya l'equip amb l'últim membre de peu.

La tele,el futbol i jo

No estic passant per un bon moment però tinc el suport de vells amics i dels pocs familiars que em queden. La tornada a terres del Maestrat ha propiciat la trobada amb vells amics que també han tornat per preparar a casa oposicions a terres forànies: futurs mossos d'esquadra i futurs funcionaris a València o Barcelona.

Si tot va com s'espera jo també marxaré del Maestrat per tal d'afincar-me de manera semidefinitiva al Tarragonès on ja tinc feina per uns messos el proper any. Aquí cada cop hi ha menys coses a fer i menys possibilitats de progressar si no és per la corrupció.

Ens retrobem i, en la nostra crisi; parlem a la cafeteria dels problemes actuals: de la classe política, del capitalisme salvatge o del poc camp d'acció d'un govern controlat pel mercat. Em vénen al pensament Ramon Tamames, Jose Antonio Labordeta, Keynes,Max Aub, Rosseau...la Mallorca de Georges Sand o l'Oakland de "Els raïms de la ira"... I en aquest moment debatim sobre si el futbol i la tele són l'opi de la nostra societat. Recordo de nou una conversa entre Max Aub i Antonio Espina l'any 1969:

"- ¿Qué piensas del futuro de los españoles?

- No lo sé. Depende en gran parte de la Televisión
- ¿Qué?
- Sí. No hablo por decir. Si mañana el gobierno decide que todo el mundo debiera comer lechuga e hiciera la campaña necesaria en televisión, ten la seguridad que a los ocho días, si no todos el ochenta por ciento de los españoles rumiarán lechuga.

-¿ Crees que el futuro de los españoles es comer lechuga?
- ¿Por qué no si el gobierno lo decide? Y de ahí pal' real como decís todavía en Mexico.

- Allí el problema es distinto.

- Muy ligeramente y porque os haceis ilusiones. Sí, allí la televisión no pertenece directamente al Estado, sino a la gran industria, a los bancos.

- ¡Gran diferencia!

- Si. No.

- No por eso es mejor la TV mexicana

-Es otra historia. Allá se irán.

- ¿Por qué usas el condicional?

- No es condicional. Porque no las veo ni aquí ni allá. Solo oigo lo que deicen de ellas; y si Maria es peor que Magdalena , o si Trinidad devuelve el niño a Matilde;y eso por el pozo del patio."

Max Aub. La Gallina ciega. Diario Español

Pepe Renau

Sembla moltes vegades que el valencianisme i la cultura valenciana van acabar amb Blasco Ibáñez. O que es va limitar posteriorment als sainetes de personatges com "Joan Monleón i els Pavesos".

Josep Renau Berenguer (València 1907-Berlin 1982) va ser un muralista i pintor de renom. Semioblidat pels seus ideals comunistes, sense la seua obra seria difícil entendre la propaganda cartellística durant la Guerra del 36-39.

Possiblement el més conegut d'aquest gran artista és que va ser ell el qui va encarregar a Pablo Ruiz Picasso que pintara el Guernika (1937) . Renau a més el va salvar dels bombardejos de Madrid portant-lo primer a València i posteriorment a Suissa. Tot això com a Director General de Bellas Artes.

La seua obra, sempre carregada de contingut polític va continuar a Mèxic i Alemanya en acabar la Guerra espanyola.

L'any 1976 la Llei d'Amnistia li permet tornar a Espanya però per aquells temps Pepe Renau ja estava instal·lat a Berlin Oriental i només tornarà en contades ocasions durant breus visites. Mor a la RDA l'any 1982.

Us en deixo dos imatges per recordar-lo, segur que ja les coneixeu:

Es cert que avui aquest cartells de propaganda política ens poden semblar "fantasmades", però també és cert que sense ells ens seria molt més complicat entendre la realitat política i social de l'España dels anys de la Guerra- mai m'ha agradat dir-li civil- del 36.

Renau ens mostra una realitat espanyola on la gent d'esquerra opta per comunistes i anarquistes (en poc països com en el nostre aquestos últims van tindre tanta influència) en lloc de fer-ho per socialistes i republicans: Azaña es va quedar sol defenent la República mentre Largo Caballero i Negrín buscaven l'ajuda dels Soviètics que pretenien aprofitar la guerra per declarar una República d'òrbita soviètica.

La FAI i CNT es dedicaven a cremar convents i esglèsies i els republicans conservadors com Gil Robles i Lerroux amagats i callats. Però això són altres històries, Renau va ordenar la creació del Guernika a Picasso i va solicitar a travès de cartells l'adhesió de la societat civil a les milicies populars i l'ajut al PCE. Sense ell no ens seria fàcil d'entendre l'Espanya d'aquells maleïts tres anys.

Reflexions apolítiques

1) Per fer canvis a la nostra societat marcada per l'economia de consum hem de canviar els hàbits de consum abans que el personal de les administracions.

2) L'estat espanyol ha sigut durant els darrers temps un exemple en materies mediambientals i d'ecologia per a molts països excepte en l'àrea llevantina.

3) No val la pena canviar els nostres representants si estem convençuts que no canviara res, el que cal és canviar la societat i això només es pot fer des de l'educació. Espanya està a la cúa en aquesta matèria.

4) La construcció no pot ser la base de l'economia per dos motius: no hi ha prou mercat al país i el producto no es pot exportar. A més és una activitat que necessita importacions i no genera exportacions.

5) Ara per ara els ciutadans tenim dos maneres d'expressar-nos en llibertat: les eleccions i el mercat. Si no consumim determinats productes i serveis l'empresa que els produeix sortirà perjudicada i haurà de canviar l'estratègia de mercat i, per tant les seues polítiques.

6) Si acceptem la corrupció com a cosa normal de la política de res ens valdrà canviar el nom dels polítics o del partit.

Sobre el Sahara

Tenía sólo 14 años. Era saharaui y murió durante un control militar marroquí. Según su hermana, el niño falleció casi inmediatamente después de ser alcanzado en el riñón por un disparo efectuado a corta distancia por militares marroquíes. En el momento, Al-Nagem Al-Qarhi estaba en un vehículo que llevaba provisiones al campamento saharui en El Aaiún que fue desmantelado días después.

Ya ha pasado casi un mes desde la muerte de Al-Nagem y su familia sigue esperando que se haga justicia. Ni siquiera pueden ir a llorarle. Dicen que las autoridades marroquíes enterraron al niño en secreto, que no saben ni dónde descansa su cuerpo.

No podemos permitir que la muerte de un niño quede impune. ¡Que se sepa la verdad y que las personas responsables respondan ante la justicia!

El 20 de noviembre es el Día Universal de los Derechos de los Niños y las Niñas. En días como este, nos entristece ver que, por desgracia, se siguen violando diariamente los derechos de millones de niños y niñas en todos los países del mundo.

El gobierno de Marruecos impide la entrada de periodistas y diplomáticos europeos en el Sahara y acusa a los refugiados de asesinar violentamente y de manera cruel a los policías y militares marroquíes sin que nadie pueda confirmar o desmentir lo sucedido.

Confessions

Hi ha gent molt propera a mí que no accepta la meua realitat i m'aconsella que no digui a què em dedico. Em pregunto per què?, Per què em diuen "busca't un treball normal"?



1) M'agrada el meu treball encara que vull donar un gir a la meua trajectòria professional però seguint en el món del oci. De totes maneres haurà de passar algun temps perquè ja tinc plans per la propera temporada.



2) No sóc comunista ni ateu, però tampoc catòlic ni liberal (en lo econòmic s'entèn). Tot i això entenc ser més proper a l'esquerra i al regionalisme nacional -federalisme- encara que he votat 5 coses diferents (entre ells un vot en blanc).
3) Ni gay ni "mujeriego", encara que més proper a lo segón. La major part dels meus coneguts més propers no m'han conegut una rel·lació de parella. Normal entenent la meua vida com un viatge continu en el que les rel·lacions d'aquest tipus sempre hen tingut una importància secundària i tenint en compte la meua tendència a enviar-ho tot a cagar cada tres messos. Exagero una mica.
4) M'agraden més els estrangers. I les estrangeres. Especialment russes i belgues (en aquest ordre. M'apassiona la cultura rusa i alguns trets comuns dels belgues, així com l'història curiosa dels dos països i el caràcter amable de la gent d'aquestos països amb que m'he trobat: ells i elles.
5) Parlo 7 llengües, totes igual de malament. El fet de ser poliglota fa que de vegades hagi de preguntar a algun company italià o alemany com es diu una paraula en espanyol, especialment qun porto temps parlant més en alemany o rus que en espanyol, també em passa amb l'anglès, el francès i català. Oblido paraules. Confeso que barrejo rus en alemany, anglès en francès i espanyol en català.

Herois de guerra o víctimes?

Sovint ens ensenyen a l'escola i a l'institut històries sobre els herois de guerra, sobre una o altra batalla que van servir per defensar els interessos del país. Lamentablement no ens ensenyen massa sobre el que és una guerra o ens ho expliquen d'una manera bastant abstracta, com la major part de les pel·lícules.

Durant un dels meus viatges a Bèlgica em vaig fer amb una revista d'Història "Le Vif" que repassava la Guerra del 14-18.

Em va semblar molt interessant la perspectiva en la que enfocaven el tema en les 50 pàgines!!! Us deixo en unes línies del artícle que parla sobre la batalla de les Ardennes a Ypres:

" He vist un alemany abans d'ahir que feia fortificacions a 50 metres d'on estava jo. Ben bé calia matar-lo, no? He pres un fusell, he apuntat fredament, ha caigut...Per tant veia perfectament els trets d'aquest home. Penso que s'asembla bastant a un assassinat. Quin horror...!!!"

"La guerra dels 1914-18 va ser una guerra de nois molt joves: No veureu mai més les muntanyes, els boscos, la terra, ulls bells dels meus soldats que encara no heu fet els 20 anys"- lamenta Emile Verhaeren en 1916"

SERÉ CURIOSO

Por qué se identifica a la coca con la cocaína? Si tan perversa es la coca, ¿por qué se llama Coca-Cola a uno de los símbolos de la civilización occidental?
Si se prohíbe la coca por el mal uso que se hace de ella, ¿por qué no prohíben también la televisión?
Si se prohíbe la industria de la droga, industria asesina, ¿por qué no se prohíbe la industria de armamentos, que es la más asesina de todas?
¿Con qué deredcho los Estados Unidos actúan como policías de la droga en el mundo, si ese país es el que compra más de la mitad de las drogas que se producen en el mundo?
¿Por qué entran y salen de Estados Unidos las avionetas de la droga con tan asombrosa impunidad? ¿ Por qué la tecnología modernísima que puede fotografiar una pulga en el horizonte, no puede detectar una avioneta que pasa ante la ventana?
¿Por qué jamás ha caído en los Estados Unidos, ni un solo pez gordo del tráfico, aunque sea uno solito de los reyes de la nieve que operan dentro de frontera?
¿ Por qué los medios masivos de comunicación hablan tanto de la droga y tan poco de sus causas? ¿Por qué se condena al drogadicto y no al modo de vida que multiplica la ansiedad, la angustia,, la soledad y el miedo, ni a la cultura de consumo que induce al consuelo químico?
Si una enfermedad se transforma en delito, y ese delito se transforma en negocio, ¿és justo castigar al enfermo?
¿Por qué no libran los Estados Unidos una guerra contra sus propios bancos, que lavan buena parte de los dólares que las drogas generan? ¿O contra los banqueros suizos que lavan más blanco?
¿Por qué los traficantes son los más fervorosos partidarios de la prohibición?
¿No favorece el tráfico ilegal la libre circulación de mercancías y capitales?¿ No és el negocio de la droga la más perfecta puesta en práctica de la doctrina neoliberal? ¿ Acaso no cumplen los narcotraficantes con la ley de oro del mercado, según la cual no hay demanda que no encuentre su oferta?
¿Por qué las drogas de mayor consumo, hoy por hoy, las droigas de productividad?¿Las que enmascaran el cansancio y el miedo, las que mienten omnipotencia, las que ayudan a rendir más y a ganar más? ¿No se puede leer en eso un signo de los tiempos? ¿Será por pura casualidad que hoy parecen cosa de la prehistoria las alucinaciones improductivas del ácido lisérgico, que fue la droga de los años sesenta? ¿Eran otros los deseperados?¿ Eran otras las deseperaciones?

Eduardo Galeano
Patas arriba. La Escuela del Mundo al Revés.
Siglo XXI editores

Cóctels bàsics

Us presento uns cocktails dolços, suaus i molt bàsics que podeu utilitzar per quedar be i que són molt coneguts
Tequila sunrise: un clàssic. Afegim a una coctelera un glaçó de gel, una part de tequila, una de suc de llimona i una de suc de taronja. Mesclem i servim a una copa prèviament decorada amb sucre vermell (tan senzill com mullar la vora de la copa amb granadina i passar-la per un plat amb sucre). Per acabar afegim un raig de granadina al combinat- no massa per evitar que sigui massa dolç.
Aquest cóctel rep el nom pel colorit que recorda el cel de les primeres o darreres hores del dia. Per als que no sabeu anglès , sunrise es podria traduïr per posta de sol.

Pinya Colada: de ben segur que l'heu probat. Afegim a la coctelera un didal de llet per suavitzar i donar cremositat (opcional però s'acostuma a fer), un glaçó de gel o dos,rom blanc a gust, una mica de batida de coco, coconut schnapps i Malibú. Afegim suc de pinya i mesclem.
Per decorar la copa s'acostuma a utilitzar mitja rodanxa de pinya natural enganxada a la copa.

Caipiroska : és una variació sobre la Caipirinha però en lloc d'utilitzar Cachaça s'empra el Vodka. Afegim a un got ample -tipus got de whiskey- sucre preferentment negre i algun troç de llima -no llimona- i xafem. Omplim el got amb gel pilé (picat) i afegim el vodka rus o la cachaça a gust. Barregem amb una "barilla". Afegim una mica de soda.
Recomano vodka rus (stolivskaya o moskovskaya) perquè a diferència del vodka mes popular com el suec (Smirnoff o Absolut), o del vodka polac -molt més aromatitzat; el vodka rus té un regust picant que li dona el cereal que el fa més apropiat per aquest combinat.

Alexander: he deixat per al final un cocktail molt més elegant però també senzill.
Es possa a la coctelera una tercera part de brandy, una tercera part de crema de cacao licor i una tercera part de llet. Es barreja amb energia i es serveix lentament i amb alguna petita pausa per evitar que es formin fasses. Es serveix en copa de martini (Y) i es decora amb nou moscada una vegada servit.
Ara només queda probar-los. La pròxima vegada us en presentare d'altres menys clàssics però igual de senzills

Nova etapa

El pas per Lanzarote i el breu però molt intens període a Mallorca ha suposat un canvi important en la meua visió del món, i en especial, del meu entorn més pròxim.

Com que m'agrada compartir amb vosaltres els meus pensaments he decidit tornar a escriue un blog.

Es tractarà però d'un blog diferent a l'anterior. Si algun dels meus vells lectors arriba aquí que no espere trobar-se amb alguna cosa similar a l'anterior.

Aquí vindran receptes de cuina i de cocteleria, explicacions sobre temes de folklore i de cultura popular i algun que altre escrit relacionat amb el meu activisme a dues ONG's.

Sobre temes polítics procuraré parlar en molt comptades ocasions. Només perquè les meues opinions al respecte ja van ser exposades en molt diverses ocasions a l'anterior blog i perquè- tot i la meua relativa rel·lació amb IU, Bloc i ChA- no considero que sigui la meua opinió de gran interès.

He decidit tornar en un moment en que trobo a faltar les paraules de grans mestres com Joan Monleón, José Antonio Labordeta, Antonio Ozores i José Saramago. Han passat a la meua vida moltes coses molt importants en aquests tres messos, he conegut gent molt interessant i entrat en contacte amb cultures diferents, he potenciat el contacte amb països com Rússia, Uzbekistan i sobretot Alemanya i Polònia.

Això i altres succesos més d'àmbit personal m'han fet canviar una mica la meua visió del món i he adoptat una postura més "elegant" -està malament que ho diga- i de major correció en els meus actes i de major mesura en les paraules.