sobre les 4 barres

Us deixo un preciòs poema anònim que em va ensenyar la meua àvia sobre la llegenda de les 4 barres tal i com la va aprendre a l'escola Pere Vila de Barcelona a finals dels anys 20/30 del segle XX. Espero que us agradi encara que difícilment us aportarà aquella sensibilitat que em dona a mi.
En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc,
hi ha l’escut de Catalunya
amb les quatres barres de sang.

Éssent Carles rei de França
i senyor dels catalans
entraren folls de venjança
en ses terres els normans.

Per sostenir sa corona
demana el rei socorrs
al compte de Barcelona,
el valent JOFRE EL PELÓS.

Així que el rei Carles avançava
amb la flor dels catalans
el compte Jofre caïa
atropellat pels normands.

A llavors el rei Carles
s’acosta al llit dels valent,
xopa els dits en sa ferida
i així li diu dolçament:

" Si a vós es deu la victòria,
perquè al rei tristos us mostreu?
si voleu honors i glòria
compte Jofre demaneu."

No em reca,no la ferida
que desagna tot mon cos;
el que em reca i cor em lliga
és veure llis mon escut
sense cap blasó que diga
els honors que he merescut.
-"Des d’avui de França
sereu compte independent,
sereu mon amic en guerra
i en pau l’aliat més potent"
I en dient això hi dexava
assenyalades les quatre barres,
les quatre barres de sang.

Per què no callem?

Daniel Ortega, president de Nicaragua contesta als representants espanyols a la Cumbre Iberoamericana de Xile on Juan Carlos de Borbón li va dir a Chávez, president de Venezuela allò de "Por qué no te callas?"

És cert que els sandinistes no sempre són ben vistos per segons quins sectors més o menys conservador però també és discutible el paper de la monarquia en un Estat suposadament democràtic.

Aquesta resposta no va agradar a la delegació espanyola. Només cal veure les cares de Moratinos, Rodríguez Zapatero o el monarca que acaba abandonant el debat en una falta de respecte cap al representant d'un país germà com és Nicaragua.

Òbviament aquest vídeo no va interessar als informatius espanyols i el vídeo no es va poder veure. Mieu-lo, no té desperdici segons em sembla.

tres còctels més

Comencem l'any oferint-vos la recepta de tres còctels clàssics i fàcils d'el·laborar: el Gin Fizz, Bronx i Canarias.

-Gin Fizz: és el còctel més fàcil i el primer dels anomenats Fizz. Per fer-lo es barreja a una coctelera amb gel una part de Gin -el meu preferit és Tanqueray però val qualsevol- per mitja de suc de llimona i sucre. Un cop barrejat es serveix amb soda. Abans decoreu la copa amb sucre a la vora. No fiqueu mai líquids amb gas a una coctelera.

- Bronx: és un còctel clàssic a base de vermouth i London Dry Gin. Es possa a la coctelera -òbviament amb gel- un part de Ginebra, una de suc de taronja, un xorret de Vermouth roig i una mica de vermouth sec. Es serveix en got llarg i es decora amb una pell de taronja.

-Canarias: és un còctel molt dolç a base de licor de plàtan i rom blanc. Es mescla a la coctelera el rom blanc amb un xorret de licor de plàtan i una part de suc de taronja. Es serveix i se li afegeix a la copa unes gotes de granadina per donar color.

El Viajero

II

He andado muchos caminos,

he abierto muchas veredas;

he navegado en cien mares

y atracado en cien riberas.

En todas partes he visto

caravanas de tristeza,

soberbios y melancólicos

borrachos de sombra negra,

y pedantones al paño

que miran, callan y piensan

que saben, porque no beben

el vino de las tabernas.

Mala gente que camina

y va apestando la tierra...

Y en todas partes he visto

gente que danzan o juegan,

cuando pueden, y laboran

sus cuatro palmos de tierra.

Nunca, si llegan a un sitio,

preguntan adónde llegan.

Cuando caminan, cabalgan

a lomos de mula vieja,

y no conocen la prisa

ni aún en los días de fiesta.

Donde hay vino, beben vino;

donde no hay vino agua fresca.

Son buenas gentes que viven,

laboran, pasan y sueñan,

y en un día como tantos

descansan bajo la tierra.

Antonio Machado. Soledades

Lluita canària

Després d'uns anys de poc contacte amb aquesta terra valenciana el que estic veient no m'agrada. Ha canviat la gent o he canviat jo? El fet és que ja no em sento tan bé a aquestes terres com solia quan venia a passar breus temporades. Suposo que aquell valencianisme estrany i federalista s'ha acabat. Si estava Al Tall, Monle a la ràdio, Paco Nadal retransmetia el futbol a Canal 9 (ara es veu que no hi ha diners) i parlavem de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor.

Suposo que -com a la resta d'Espanya- recordar els principis del president Azaña i la seua Velada en Benicarló no interessa a ningú. Ens hem de quedar amb la imatge bucòlica dels quadres de Sorolla (sóc el únic a qui no li agrada aquest pintor?) i de les Cañas y Barro de Blasco.

En fi, avui volia parlar de cultura canària.( Sí, d'aquelles illes situades front a les costes saharauis que els espanyols van conquerir entre el segle XV i XVI.) I especialment de la lluita.

La lluita canària és , junt a el silvo gomero, un dels elements culturals que els canaris van heretar dels pobles aborígens i, per tant,una genuïna representació de la cultura canària.

Es caracteritza per la "noblesa" dels lluitadors i té com a finalitat bàsica el desequilibri del contrari fins que toqui el terra amb qualsevol part del cos que no sigui la planta del peu.

No estan permeses claus, estrangulacions, cops etc...

La roba de lluita està formada per una camisa llarga que ha de permetre el "agarre" del oponent i uns pantalons llargs (mínim fins als genolls ) arromangats fins a les cuixes.

Els lluitadors es saluden i es col·loquen l'un enfront de l'altre. La mà esquerra al camal del pantaló del oponent, el cos cap endavant i el cap inclinat lleugerament a la dreta del contrincant. A partir d'ahí es practiquen una sèrie de tàctiques o manyes per fer caure l'altre.

El que cau dos cops de tres queda eliminat. Guanya l'equip amb l'últim membre de peu.

La tele,el futbol i jo

No estic passant per un bon moment però tinc el suport de vells amics i dels pocs familiars que em queden. La tornada a terres del Maestrat ha propiciat la trobada amb vells amics que també han tornat per preparar a casa oposicions a terres forànies: futurs mossos d'esquadra i futurs funcionaris a València o Barcelona.

Si tot va com s'espera jo també marxaré del Maestrat per tal d'afincar-me de manera semidefinitiva al Tarragonès on ja tinc feina per uns messos el proper any. Aquí cada cop hi ha menys coses a fer i menys possibilitats de progressar si no és per la corrupció.

Ens retrobem i, en la nostra crisi; parlem a la cafeteria dels problemes actuals: de la classe política, del capitalisme salvatge o del poc camp d'acció d'un govern controlat pel mercat. Em vénen al pensament Ramon Tamames, Jose Antonio Labordeta, Keynes,Max Aub, Rosseau...la Mallorca de Georges Sand o l'Oakland de "Els raïms de la ira"... I en aquest moment debatim sobre si el futbol i la tele són l'opi de la nostra societat. Recordo de nou una conversa entre Max Aub i Antonio Espina l'any 1969:

"- ¿Qué piensas del futuro de los españoles?

- No lo sé. Depende en gran parte de la Televisión
- ¿Qué?
- Sí. No hablo por decir. Si mañana el gobierno decide que todo el mundo debiera comer lechuga e hiciera la campaña necesaria en televisión, ten la seguridad que a los ocho días, si no todos el ochenta por ciento de los españoles rumiarán lechuga.

-¿ Crees que el futuro de los españoles es comer lechuga?
- ¿Por qué no si el gobierno lo decide? Y de ahí pal' real como decís todavía en Mexico.

- Allí el problema es distinto.

- Muy ligeramente y porque os haceis ilusiones. Sí, allí la televisión no pertenece directamente al Estado, sino a la gran industria, a los bancos.

- ¡Gran diferencia!

- Si. No.

- No por eso es mejor la TV mexicana

-Es otra historia. Allá se irán.

- ¿Por qué usas el condicional?

- No es condicional. Porque no las veo ni aquí ni allá. Solo oigo lo que deicen de ellas; y si Maria es peor que Magdalena , o si Trinidad devuelve el niño a Matilde;y eso por el pozo del patio."

Max Aub. La Gallina ciega. Diario Español

Pepe Renau

Sembla moltes vegades que el valencianisme i la cultura valenciana van acabar amb Blasco Ibáñez. O que es va limitar posteriorment als sainetes de personatges com "Joan Monleón i els Pavesos".

Josep Renau Berenguer (València 1907-Berlin 1982) va ser un muralista i pintor de renom. Semioblidat pels seus ideals comunistes, sense la seua obra seria difícil entendre la propaganda cartellística durant la Guerra del 36-39.

Possiblement el més conegut d'aquest gran artista és que va ser ell el qui va encarregar a Pablo Ruiz Picasso que pintara el Guernika (1937) . Renau a més el va salvar dels bombardejos de Madrid portant-lo primer a València i posteriorment a Suissa. Tot això com a Director General de Bellas Artes.

La seua obra, sempre carregada de contingut polític va continuar a Mèxic i Alemanya en acabar la Guerra espanyola.

L'any 1976 la Llei d'Amnistia li permet tornar a Espanya però per aquells temps Pepe Renau ja estava instal·lat a Berlin Oriental i només tornarà en contades ocasions durant breus visites. Mor a la RDA l'any 1982.

Us en deixo dos imatges per recordar-lo, segur que ja les coneixeu:

Es cert que avui aquest cartells de propaganda política ens poden semblar "fantasmades", però també és cert que sense ells ens seria molt més complicat entendre la realitat política i social de l'España dels anys de la Guerra- mai m'ha agradat dir-li civil- del 36.

Renau ens mostra una realitat espanyola on la gent d'esquerra opta per comunistes i anarquistes (en poc països com en el nostre aquestos últims van tindre tanta influència) en lloc de fer-ho per socialistes i republicans: Azaña es va quedar sol defenent la República mentre Largo Caballero i Negrín buscaven l'ajuda dels Soviètics que pretenien aprofitar la guerra per declarar una República d'òrbita soviètica.

La FAI i CNT es dedicaven a cremar convents i esglèsies i els republicans conservadors com Gil Robles i Lerroux amagats i callats. Però això són altres històries, Renau va ordenar la creació del Guernika a Picasso i va solicitar a travès de cartells l'adhesió de la societat civil a les milicies populars i l'ajut al PCE. Sense ell no ens seria fàcil d'entendre l'Espanya d'aquells maleïts tres anys.